Textos

Gabriel Ferrater, Sant Cugat, 1971.

Tots coneixem la clàssica beneiteria del senyor que davant, posem, d’un quadre de Joan Miró, exclama: “Això el meu nen de cinc anys també és capaç de fer-ho”.

Potser no tots, però, hem pensat que la resposta correcte a la beneiteria és de dir: Sí, el seu nen de cinc anys potser sí, però vostè és segur que no”. Una gran part de l’ambició dels artistes moderns, en efecte, s’orienta a recobrar l’espontaneïtat instintiva, la ingenuïtat si volem, d’on va sorgir l’impuls primer de la creació artística, i que els molts segles de refinament de la tradició havien gairebé ofegat. No es tracta pas, no cal dir-ho, de menysprear aquesta tradició ni de girar-se-li d’esquena, però cal que ens adonem que és una evolució molt peculiar entre moltíssimes d’altres que haurien estat possibles, i que de donar-li un valor absolut significa, com certes formes de patrioterisme, una autosatisfacció provinciana.

La cosa és particularment sensible en el cas de l’escultura, perquè la tradició artística de Occident s’ha centrat sempre en la pintura, i ha tendit ha imposar a l’escultura uns criteris i unes normes de judici estretament pictòrics, que la desviaven de la seva pròpia i genuïna originalitat. La diferència essencial és que la pintura és un art purament visual, i l’escultura no. Un quadre ens obliga a situar-nos en un determinat lloc, immòbils, i a deixar inactius tos els sentits que no sigui la mirada. Una obra d’autèntica escultura, en canvi, ens invita a moure’ns-hi al voltant, a deixar-nos endur pel dinamisme de les formes en l’espai, i a combinar l’experiència visual amb la tàctil i amb la motriu.

És per això que en l’escultura té molt menys importància que en pintura la qüestió si una obra és abstracta o figurativa. Es evident, per exemple, que aquestes formes de tub irregular que Josep Codó ens presenta en moltes variants, deriven en darrer terme de nus femenins, però fora ridícul de voler-les jutjar com a nus, i d’imaginar-nos uns originals amb què comparar-les. Son formes pures, porcions d’espai fetes concretes, i l’únic que ens demanen és que ens integrem sensitivament a l’organització de l’espai que elles proposen.

Si sabem tornar-nos prou ingenus i prou desinteressats per fer-ho així, les formes ens recompensaran en abundor.

Ramon Barnils, 1991.

Pep Codó deu ser un clàssic, en la classificació, en tots temps relativa, dels escultors contemporanis.

És un escultor representatiu: representa persones, animals, de vegades coses. No és que representar coses fàcilment identificables fos un element desconegut per les arts clàssiques, l’arquitectura no representa res, ni la ceràmica. Però l’escultura, fins ven bé aquest segle, era una de les arts a què la representació de persones, animals i coses, la figuració de deus i mites, li era consubstancial.

Les escultures de Pep Codó són sòlides, una massa, massisses, com l’escultura clàssica; els buits han estat massa de segon ordre fins al segle xx. Relacionada amb la importància dels buits hi ha la mobilitat: l’escultura clàssica com Codó, presenta unes masses quietes, la mobilitat – els mòbils – són cosa del segle xx. Igualment com la forma contínuament variable: la clàssica, com la del Codó, un cop acabada ja no es transforma; no ha estat fins al segle xx, que una escultura en forma de L, mercès a la seva  mobilitat passa a tenir una altre forma, de T i una tercera, i així successivament i indefinidament.

I el material: en la mostra que ens ocupa, pedra sobretot grisa, negra, de Calatorao. Pedra: el més antic, potser juntament amb la fusta i d’altres fibres vegetals i ossos i d’altres components animals. dels més antics el més durador.

És fàcil doncs de veure que Pep Codó s’hi dedica seriosament, clàssicament, a fer escultura. Enllà de la definició generalment admesa de l’escultura, – art visual que crea formes expressives en tres dimensions-, definició conjuminada treballosament perquè hi pugui caber tota obra feta amb intenció escultòrica, del passat, del present i del futur, l’obra de Pep Codó és fàcil de definir com a escultura en compartir, a més de les condicions exigides per la definició, les limitacions dels clàssics: representativitat, massa immobilitat i permanència de la forma.

I en canvi, el més inexpert dels ciutadans, el menys sofisticat dels afeccionats, davant de l’escultura de Pep Codó hi veu, immediatament una obra que no confondrà ni un moment amb l’escultura anterior al nostre segle; hi veurà una obra seva, nostra, contemporània.

La raó de com un escultor que no te cap inconvenient a seguir els clàssics en elements essencials del classicisme és inequívocament un escultor contemporani és fàcil d’explicar i difícil de dur a la pràctica. Sense necessitat, de moment, de recórrer a contemporaneïtats evidents com la no figurativitat, el buit com a massa principal, la mobilitat, la forma permanent variable o els materials prefabricats, i amb la necessitat, indefugible en tot artista, d’atenir-se a l’essència del seu art. Codó expressa, en tres dimensions, les formacions i transformacions ( malformacions, deformacions i performacions) pròpies del segle; les formes que aquesta època i els seus contemporanis ocasionen damunt les persones, els animals i les coses de Pep Codó, exactament igual com feien els clàssics.

Klaus Drobig, Sineu, desembre del 1995.

Visita a Pep Codó, escultor, nascut l’any 1946 a Sant Cugat, estudis: l’Escola Massana, Barcelona. Reflexes de l’ànima.  

Pep Codó desenvolupa les seves síntesi autònomes en un diàleg amb les postures artístiques del moviment modern i d’igual manera en la tradició cultural de la seva terra. Les seves obres de pedra i marbre mostren la vulnerabilitat de l’ésser humà, però no el seu trencament. Les seves escultures de caps semblen com herois de les batalles de la vida, si bé manquen de tot dramatisme. La pau interior que habita en les seves figures es transmet a l’espectador.

L’allunyament de l’aspecte natural de les formes troba també en la seva escultura una nova expressió en l’abstracció creixent de la figura natural.

Només mitjançant aquest procés de deformació es veuen o perceben certes coses que, com en la vida, quasi sempre estan amagades darrera de la façana.

Pep Codó, un escultor d’avui i de sempre. Maria Lluïsa Borràs, 2001.

En una ocasió Jorge Luis Borges, va dir que considerava que gaudir de l’obra d’art suposava un privilegi que no era a l’abast de tothom i afegia que per gaudir d’aquest plaer calia pagar per endavant un preu certament elevat: dedicar un esforç constant, vigilant i permanent per a educar la pròpia sensibilitat. «Només la persona dotada de sensibilitat podrà gaudir del plaer que suposa la contemplació d’una obra d’art».

L’artista no vol ni demana comprensió sinó més aviat la mirada entre sensible i còmplice d’aquell que contempla la seva obra. Ho dic per que a més de la sensibilitat és necessari aquest ull còmplice per copsar els referents d’una sèrie de petites peces de ferro fos o de pedra que Pep Codó ha fet darrerament, amb el seu sentit del humor de sempre, per veure un Ocellot (I i II) en aquestes formes petites suaus, inventades, imaginàries, que no obstant surten d’ una memòria, d’un record, d’una cosa vista en un temps passat, una cosa coneguda que resulta difícil d’identificar (Marca III, IV o V, M/F Met, J. D’Arimatea, Marca III). De vegades és un cap, els caps de Pep Codó inconfusibles aconseguits amb només unes incisions en un còdol (Cap Ferro II, III i IV). D’altres són personatges grans, enigmàtics que cercant també una complicitat, com J. C. o Nicodem.

Es diria que a l’obra de Pep Codó les referències a coses i objectes que s’hi poden endevinar, són un pretext per aprofundir en els valors plàstics i estètics d’una escultura, la dimensió abstracta de la qual es basa en el procés de la memòria que es clou en el moment present. 

A la cruïlla de dos segles no n’hi ha prou d’afirmar com fa Richard Serra «això és el que hi ha i prou». L’escultura és més que una peça en tres dimensions. Es un vehicle de comunicació, és emoció i és expressió. Els darrers anys, les tendències desmaterialitzadores s’han vist prioritzades i una altra vegada s’ha parlat de la fi, de la desaparició imminent de la pintura i de la escultura. Però el hic et nunc de la qüestió, en referència a la pintura o a l’escultura, no és suprimir-les, esborra-les del mapa, arraconar-les com dues activitats inútils i passadistes, sinó troba’ls-hi el lloc adient, el lloc que els hi correspon a l’era actual de la digitalització.

L’obra de Pep Codó és l’obra d’un escultor fet, que domina un llenguatge propi, assolit amb el treball i la dedicació dels anys, que és resultat d’un acurat domini dels medis expressius, aconseguit a força d’entusiasme i d’encert. Un escultor que s’estima la feina ben feta per damunt de tot i que sempre s’ha trobat al marge del fetitxisme de la moda i de la tendència. Un escultor d’una identitat pròpia que en aquest sentit és hereu d’una saga d’escultors independents entre els quals podríem destacar Jean Arp, Brancusi o Henry Moore que sempre es van mantenir a banda de les tendències del seu temps.

Germinacions i homenatges. Arnau Puig, 2007.

El moment actual de creativitat escultòrica de Pep Codó ens permet fer les reflexions següents:
Els escultors sempre han sabut que la seva tasca és donar volum a un cos entès prèviament com amorf, que inicialment no posseeix una forma intencionada. Anem pel món i sabem de les coses perquè per la presència que mostren immediatament copsem quin concepte plasmen.

Però en tota possible forma hi ha una situació prèvia, in nuce deien abans, nuclear podem dir ara, quelcom que es troba en un punt o estadi de màxima concentració, en el que l’escomesa esdevé preveure la forma que assumirà. El món de les formes acabades, precises i amb nom concret correspon a una realitat tancada i de limitades capacitats. El que ara se’ns ofereix a l’abast és un món en el que la aparent realitat pot esdevenir sempre una altra cosa; tot és una continua transició que depèn de nosaltres, de les nostres intencions i capacitats d’artifici, i de trobar-nos en condicions per enfrontar-nos-hi.

La d’un work in progress és la dimensió activa de tota imatge contemporània.

En canvi sí que és amorf – escultòricament parlant – el material que ha de ser-ne el suport: la pedra, la fusta, el ferro i, si s’escau, fins i tot l’aire. Perquè si bé hem d’utilitzar aquests materials per crear les nostres escultures – que seran l’exteriorització i la manifestació de les nostres inquietuds – tanmateix les escultures creades en cap moment res tindran a veure amb el material que els serveix de suport. Les obres que sorgeixin de la nostra acció creativa faran referència a nosaltres i a les qüestions que ens ocupen; les formes que apareixen a cada moment, immediatament ens han de comunicar de què són presència, perquè per a l’art només existeix el que el nostre cobejós imaginari elabora.

Cada escultura és un interrogant que l’escultor constantment intenta resoldre; és una llavor en germinació permanent que, successivament va assumint sentit i significat, mutable, modificable, gairebé sempre en el punt de la indeterminació, però sense que mai ens hi puguem ancorar, perquè tota forma sempre es la presència d’allò que la nostra sensibilitat ens fa veure que hi captem.

Dic tot això perquè quan l’escultor Benvenuto Cellini, als inicis del segle XVI és planteja la qüestió de com s’ha de fer una escultura, ell, que acava d’abandonar les conviccions absolutistes medievals, en les que s’estava segur del sentit, forma i significat de cada cosa, que el teníem des de sempre i per sempre – no debades era un món de símbols, presència sòlida i ferma del que s’entén com a realitat mundana des de la que s’al·ludeix a la que no mostren els sentits –, Cellini capta perfectament, dins d’una nova la realitat que començava a repensar-se de soca-rel, que una escultura ha de ser realitzada tenint en compte la totalitat de la forma al·ludida, que ha deser visible i copsable des de tots els angles visuals i de tactilitats possibles. Posseir-ne una visió única frontal i conceptual és un sense sentit; les formes impliquen una globalitat, i la seva corporeïtat esplasma en un volum que de cap manera és una frontalitat de conceptual o un simple símbol.

Aquest és el concepte de l’escultura contemporània i és el que ofereixen les formes que ens mostra Pep Codó: uns volums sorgits d’un aparent material amorf inicial elaborat per l’acció conformadora constant de la natura, que sempre deixa els volums en situació de tenir significat: cada forma és el que mostra que és i el que suggereix; sempre, tanmateix, en cadascun d’aquest estadis, amb presència significativa. Ovidi ho explicà, en el temps dels déus, oferint-nos la factible versió de les metamorfosis: cada cosa és el que és i allò que tot just arriba a ser.

Observem aquests blocs de matèria primera tractats per la natura i veurem que només perden significació fora del seu context; en cada moment expliquen a què respon la seva forma. És el que ara, partint d’aquells estadi natural, elabora Codó en cada bloc de material. Per això diem que els seus volums són estats germinatius el darrer estadi dels quals serà la memòria plasmada en el monument.